Dilluns, després d'aixercar-se ben d'hora i agafar l'avió des d'Oslo, carregat amb un maletot de 20kg, els esquís (15kg), i la motxilla de 14kg, vaig arribar a Narvik, petita ciutat portuària al nord de Noruega. L'arribada va ser prou espectacular: una boirina ho cobria tot però el sol, que amb prou feines treia el cap per les muntanyes, li donava un aire fantasmagòric a tot plegat.
La carretera s'obria pas en les dretes parets dels fiords, sota cascades completament glaçades i per sobre un mar en calma, a les vores glaçat, com esperant que arribi la nit per quedar-se inert.
La nostra llengua no té prou adjectius per descriure les diferents tonalitats dels blaus, que de ben segur tenen les nòrdiques: el blau marí, fosc i misteriós del mar. El blau del cel, més càlid al sud escalfat pel sol, que al nord. El blau de la neu, un pel fluorescent. El blau del gel... mai havia vist aquest color!
A Narvik vaig agafar el tren que poc a poc s'enfilava pel fiord, passant primer per boscos de pi roig, després avets, fins agafar alçada on només queden un bedolls mutilats i retorçats, esperant l'estiu que els deixi créixer algun centímetre més. El tren, molt poc a poc, abandonava el mar fins endinsar-se en terreny alpí, un altiplà que és on es troba la frontera amb Suècia, una esplanada devastada pels vents polars on es troba l'estació d'esquí més al nord del món, Rigsgränsen, esperant una miqueta més de neu per obrir les seves espectaculars pistes.
El tren, poc a poc a poc, seguia el seu camí ara ja bordejant el gran llac on es troba Abisko, el llac Törnetrask, completament cobert per mig metre de gel i on la gent passeja, esquia, pesca, i fins hi tot hi passen en cotxe!
Finalment i després de 90 km en tren arribo a Abisko, ja completament fosc i sense poder veure el paisatge de la meva nova llar. L'Erik, un doctorand amb qui treballaré, em recull a l'estació de tren i anem a l'estació científica. Finalment m'instal·lo a l'habitació i s'acaba un llarg dia.
La carretera s'obria pas en les dretes parets dels fiords, sota cascades completament glaçades i per sobre un mar en calma, a les vores glaçat, com esperant que arribi la nit per quedar-se inert.
La nostra llengua no té prou adjectius per descriure les diferents tonalitats dels blaus, que de ben segur tenen les nòrdiques: el blau marí, fosc i misteriós del mar. El blau del cel, més càlid al sud escalfat pel sol, que al nord. El blau de la neu, un pel fluorescent. El blau del gel... mai havia vist aquest color!
A Narvik vaig agafar el tren que poc a poc s'enfilava pel fiord, passant primer per boscos de pi roig, després avets, fins agafar alçada on només queden un bedolls mutilats i retorçats, esperant l'estiu que els deixi créixer algun centímetre més. El tren, molt poc a poc, abandonava el mar fins endinsar-se en terreny alpí, un altiplà que és on es troba la frontera amb Suècia, una esplanada devastada pels vents polars on es troba l'estació d'esquí més al nord del món, Rigsgränsen, esperant una miqueta més de neu per obrir les seves espectaculars pistes.
 |
| Llac Törnetrask glaçat. |
Finalment i després de 90 km en tren arribo a Abisko, ja completament fosc i sense poder veure el paisatge de la meva nova llar. L'Erik, un doctorand amb qui treballaré, em recull a l'estació de tren i anem a l'estació científica. Finalment m'instal·lo a l'habitació i s'acaba un llarg dia.
