L'aurora

A mesura que el cel va enfosquint, pas a pas, d'est a oest, tot es va transformant lentament. Els ocells que cada dia són més nombrosos, paren de piular. La suau remor que omple la vall es va calmant. El gel del llac que comença a fer "cric-cric", entra  en un profund silenci quan arriba la freda nit. El vent gèlid de l'oceà bufa intensament, parant de cop i volta i submergint-ho tot en una calma; silenci, silenci, silenci. S'ha acabat el preludi.

Aurora borealis a Abisko, a l'esquerra Venus i Júpiter.

I just quan la foscor cau a terra, s'alça el teló  i comença l'espectacle, com si d'una fuga de Bach es tractés. Una ona verda, poc consistent, una mica desfilada per les vores, es comença alçar per la muntanya. Lentament va cobrint el cel suau, suaument, sense pressa, es retorça, forma llaços, com un ganivet untant la mantega. I de cop i volta apareix una nova ona, més ràpida i compacta, d'un verd viu, cor com una serp pel cel, ondulant-se, fa un gir tancat i desprèn unes espurnes blanques, torna a girar i aquest cop són vermelles, en poc més d'un minut ha creuat el cel, deixant el cel  pintat com un Miró, i a la resta sense alè.